Vies fàcils d’escalada a Montserrat (part 2)

Enllestim en aquest segon post un recull de “vies fàcils” d’escalada a Montserrat. En aquesta ocasió repassem la Regió d’Agulles i el vessant sud de Montserrat, des del Vermell fins al Serrat dels Monjos.

El criteri que hem seguit per fer la selecció de les vies és que aquestes no obliguin més de cinquè i estiguin equipades o bé  completar la protecció sigui molt senzill. Recordeu que també hi hem afegit algunes que tenen trams d’escalada artificial equipada i creiem que són una bona opció per iniciar-se en aquesta tècnica. Aquestes vies les marquem amb un asterisc (*)

Agulles

Situada a l’extrem oest del Massís, la Regió d’Agulles esdevé el terreny de joc perfecte per prendre contacte amb la cèlebre Finura Montserratina. El màxim exponent de la zona són les famoses Arestes Brucs, itineraris encarats al Bruc, on l’exposició és part intrínseca de la idiosincràsia de la via, molts cops humils, però sempre carregades de classe, tota una declaració d’intencions. Per desgràcia molts cops aquestes sensacionals línies han estat fagocitades per propostes més modernes, que amb l’excusa de que hi havia lloc han desvirtuat itineraris que sens dubte formen part d’un llegat intangible, reflex de la manera d’escalar d’una època.

• Aresta Brucs del Dumbo: Tres llargs deliciosos per ascendir per la trompa petrificada d’aquest petit elefant amagat al cor d’Agulles. Amb aire entre assegurances, els burins s’han substituït per parabolts.
• Master and Comander: Quasi excursió més que escalada. La via va enllaçant una serie de bonys, al més pur estil Masó, fins arribar al cim de l’Agulla Manolito Garcia. Bonica manera de descobrir la part més feréstega de la Regió.
• Aresta Brucs de la Bitlla: Una de les primeres Arestes Brucs, de dificultat molt moderada i d’una bellesa primitiva. Molt recomanable.
• Aresta Brucs de la Bola de la Partió (*): Genial combinació baixant de la Bitlla. La superació de la bola somital amb un senzill llarg d’artificial equipat és el màxim al·licient d’aquest transitat itinerari. Recomanable per practicar amb els estreps.
• Aresta Brucs de la Reina i la Corona de la Reina: I si hem fet la Bitlla i la Bola encara podem seguir per les Brucs de la Reina i la Corona de la Reina.
• Xemeneia Torras-Homet: Interessant xemeneia, força espectacular però molt abordable. Interessant per començar a entendre que és l’escalada en ramonage.
• Normal de l’Agulla de l’Esquelet: Sensacional via històrica, ara protegida per una expansió on abans no hi havia res.
• Aresta Brucs del Pingüí: Una altra bonica Aresta Brucs, bella i ondulant, aquesta a l’amagada Agulla del Pingüí.
• Hallo Harry (*): Comença al mateix punt que l’Aresta Brucs. Força equipada, tot allò que passa de IV+ es pot resoldre en A0.
• Aresta Brucs de l’Agulla de l’Arbret: Segurament una de les millors Arestes Brucs, per una de les més boniques agulles de la Regió. Obligatori un cop fem cim, aturar-nos a gaudir del magnífic espectacle que se’ns obre als quatre vents.
• Om Mani Padme Hum: Via molt equipada i per tant sol·licitada, totalment prescindible. Molt millor l’Aresta Brucs.
• Aresta Brucs de la Saca Gran: Juntament amb la de l’Agulla de l’Arbret, aquesta Aresta és de les més boniques en el seu grau. Visita obligada.
• Aresta Brucs de l’Agulla dels Espeleòlegs: Una proposta més d’Aresta Brucs. Aquesta fou oberta sense l’us d’expansions i després del darrer equipament va ser mig des-equipada. Si la voleu repetir informeu-vos primer al refugi.
• Silvia: Una altra via que copia l’Aresta Brucs original, diluint-la. Ràpida i equipada.
• Guillem & Cia (*): La via en sí és molt poc interessant, però el premi d’accedir a un cim tant exclusiu bé val el sacrifici.
• Torras-Nubiola a la Figuereta: Fantàstica xemeneia, amb la mida justa, ni massa ampla ni massa estreta. El més difícil és accedir al peu de via. Molt recomanable!
• Via dels Rodríguez (*): Una tirallonga de parabolts que permet guanyar la Muralla Oest d’Agulles per la Peluda. Bona ombra pels matins d’estiu i un bon lloc per practicar amb els estreps.
• GAM de la Portella Petita (*): Clàssica d’Agulles. Tota en lliure s’enfila al 6a+, però fent la versió clàssica gaudirem d’una escalada que no passa de V/A0.
• Lapònia (*): Una altra via de la factoria Indi, aquest cop amb un inici sorprenent dins una escletxa. Bona pels matins d’estiu.
• CADE a la Miranda de la Portella (*): Super-clàssica del tot variada: artificial, xemeneia i placa, tot concentrat en poc més d’un centenar de metres. Molt recomanable!
• Francesc Sardans Fàbregas (*): Al sud d’Agulles trobem el Timbaler. Els Masó encerten amb aquesta petita via que permet enfilar-nos-hi sense cap patiment. L’aproximació més curta de les vies ressenyades aquí.

Can Jorba

Aprofitant la magnífica planxa inclinada que hi ha al peu de l’Agulla de Can Jorba s’hi han anat obrint un bon grapat d’itineraris amb el denominador comú de bona roca i dificultat moderada. La seva ràpida aproximació ha fet que aquest sector hagi esdevingut popular ràpidament, així que si decidiu treure-hi el cap aneu preparats per demanar tanda. Tot i la orientació sud al matí li costa una mica entrar el sol, tingueu-ho en compte pels dies més freds.

• Josep Maria Andreví: Situada entre la Glòria i l’Entre Línies, esquiva estratègicament les zones més herbades. El pas més difícil el trobem només començar.
• Sol Solet: Escalada molt agraïda sobre roca perfecta, la més fàcil del sector. Recomanable!
• Escabroni-Escapullini: Just a l’esquerra de la Sol Solet, un pèl més difícil i més bonica. Aquí les assegurances allunyen una mica més però sense passar-se. La millor de La Miranda de Can Jorba!
• Bego-Miguel-Kush: Inicialment oberta amb menys assegurances i retro-equipada més tard. A la part inferior va sempre massa aprop de l’Escabroni… Una llàstima.
• Aresta Brucs de l’Agulla de can Jorba: Una manera sensacional d’arrodonir qualsevol de les vies que pugen al capdamunt de la Miranda de Can Jorba. L’Aresta Brucs resta desequipada, esdevenint un bon terreny de joc per començar a usar friends, tricams i bicons.

Vinya Nova i el Clot de la Mònica

A la banda dels Pollegons hi destaca la qualitat del conglomerat que hi trobem, arribant a l’excel·lència del rocam de la Palleta, potser el millor de Montserrat. Escalar en aquesta zona, a voltes esdevé una empresa difícil donat que hem ser capaços de combinar regulacions i orientacions. Recordar també que actualment no està permès estacionar als aparcaments que hi ha al camí que va del carrer de Pau Bertran al Restaurant de la Vinya Nova (multa més que provable).

• Esparraguera: La manera més fàcil d’enfilar-nos a la roca gris. Ben equipada menys el darrer llarg, que pren de la Tarantel·la, un deliciós diedre molt fàcil d’equipar amb flotants.
• Dersu Uzala: Relativament llarga i de concepció clàssica, ideal per iniciar-se en vies semi-equipades. Hi destaca la bonica fissura del tercer llarg.
• Normal de l’Agulla del Frare de Baix: Un dels llargs de IV més bonics de Montserrat, per sorprenent i acrobàtic. Molt recomanable!
• Diedre Bonington: Malgrat el que pugui semblar es tracta d’una escalada en placa. Bona opció per un matí calorós.
• Funció Clorofíl·lica: La super-clàssica del vessant oest de la Pastereta, bona roca, ben equipada i dificultats que mai passen del cinquè grau són una combinació massa llaminera.
• Barcelonets(*): Via de grau molt amable, amb un pas de 6a gens obligat i un extraplom perfectament equipat per practicar acrobàcies amb els estreps.

Collbató i les Coves del Salnitre

A tocar del poble de Collbató s’hi ha desenvolupat els darrers anys un frenesí aperturista, tant pel que fa a zones esportives com de vies de més d’un llarg, essent el seu màxim exponent la saturada paret de la Codolosa. Les còmodes aproximacions, generosos equipaments i dificultats més aviat moderades l’han convertit en una zona de moda. A més a més, es tracta d’una zona arrecerada i per tant ideal pels dies més freds.

• Somni de Primavera i Somni de Tardor: Dues propostes paral·leles i de característiques semblants situades als Graus. Perfectament combinables.
• Mal Pas: Una altre via similar a les anteriors i combinable amb aquestes, un pèl més difícil, però com totes, gens obligada.
• Via d’en Pitus: també situada als Graus, intenta enllaçar-hi alguns bonys de la manera més digna possible.
• L’Avi Joan: Una altra proposta de poca dificultat i escassa continuïtat. Pot resultar interessant per practicar reunions ja que totes es fan en replans còmodes. Molt fàcil d’abandonar.
• Josep Monistrol: Agradable escalada de dos llargs sense gaires complicacions.
• Via dels Indignats: Una de les propostes més dignes de les darreres obertures en aquest saturat pany de paret.
• Campions: Una via més a la Codolosa, igual que la via del costat i la del costat i la del costat…
• L’Avi Trepador: De les primeres vies del pany i per tant amb una de les línies més encertades. De les recomanables de la paret.
• Alimera: Una de les més fàcils del sector.
• Matarrates: Situada al Serrat de les Garrigoses estem davant d’una de les vies més llargues ressenyades en aquest recull. Recentment re-equipada i de caire alpí, esdevé una aventura sempre de grau moderat que ens duu fins al cim del Serrat.
• Alta Fidelitat: La via més assequible del Serrat dels Monjos, prou ben trobada. Una bona manera d’introduir-nos en l’escalada d’aquesta paret, tant diferent de la resta de Montserrat.